El coltan és un mineral escàs, que ha sigut imprescindible per l’avenç tecnològic degut a les seves noves aplicacions. El principal productor de coltan és la república democràtica del Congo, que conté el 80% de les reserves mundials del mineral.
L’explotació d’aquest mineral, ha general conflictes, ja sigui per l’explotació laboral dels treballadors que treballen en condicions inhumanes, pagats miserablement i ho fan durant masses hores, o també per la destrucció d’alguns ecosistemes de goril·les que generalment coincideixen amb els principals jaciments de coltan. Per exemple, un treballador del Congo guanya al volta de 10$ mensuals i el kg de coltan es ven a 400$, si la majoria dels treballadors poden arribar a extreure 1 kg de coltan al dia, veiem que no hi ha cap relació possible entre el que cobren els treballadors i els beneficis que obtenen els comerciants. Un altre factor important, es que a les mines aquest mineral, sovint es troba acompanyat d’altres minerals radioactius com urani, la seva exposició a aquests materials, redueix dràsticament la seva esperança de vida. Es calcula que ja han mort prop de 3 milions i mig de persones a les mines.
A causa de la gran importància econòmica que ha adquirit aquest material, s’han desenvolupat activitats il·legals que el comercialitzen, com el tràfic a través d’Uganda, Burundi i Ruanda.
Totes aquestes dades que he exposat anteriorment, són les condicions i situacions que han de patir molts nens/es per poder fabricar els nostres mòbils, ipods, ordinadors... Per tant el problema no és únicament del Congo sinó també de tots els països desenvolupats que ens beneficiem de les exportacions d’aquest material, per una altra banda, caldria buscar un “substitut” del coltan, ja que les seves reserves no seran inesgotables i amés l’extracció d’altres materials amb aplicacions semblants no seria tant conflictiu i problemàtic.
Albert Palacín Cruz
Coltan
El Coltan és un mineral format per la mescla de dos minerals associats: la columbita i la tantalita en qualsevol proporció; el nom, recull de manera abreujada la combinació dels dos noms. És de color metàl·lic apagat i d'ell s'extreu el metall tàntal, que presenta una gran resistència a la calor així com determinades propietats elèctriques.
On ni a mes és als països mes pobres, això no es normal ja que si ells són els que tenen aquest mineral tindrien que aprofitar-ho i vendre-ho. Però el que passa és que els països mes grans se’n aprofiten i agafen tot el mineral deixan sense res als països petits.
A sobre, les mines són sobre explotades i això pot provocar, a la llarga, d’anys irreversibles contra el nostre planeta.
Però les grans potències mundials no es preocupen d’això ja que són ells qui se’n aprofiten.
Salva Albors Carbonell
Coltan
Coltan és un mineral format per la mescla de dos minerals associats: la columbita o niobita. És de color metàl·lic apagat i d'ell s'extreu el metall tàntal, que presenta una gran resistència a la calor així com determinades propietats elèctriques.
El principal productor de coltan és Austràlia, amb el 10% de les reserves mundials, si bé existeixen reserves provades o en explotació al Brasil amb el 5% de les reserves, Tailàndia amb un altre 5% i a la regió dels Grans Llacs Africans (República Democràtica del Congo), aquesta última amb una estimació del 80% de les reserves mundials, en una zona denominada Kivu, tot i que el 2006 representava només un 1% de la producció mundial. Segons informes d'agències i de la premsa internacionals, l'exportació de coltan ha ajudat a finançar diversos bàndols de la Segona Guerra del Congo, un conflicte amb un balanç aproximat d'uns 4 milions de morts. Rwanda i Uganda estan exportant actualment coltan robat del Congo a occident, principalment als Estats Units, on s'utilitza gairebé exclusivament en la fabricació de condensadors electrolítics de tàntal.
S'estan explorant futures mines que podrien ser actives en el futur; ordenades per la seva magnitud són: Aràbia Saudí, Egipte, Grenlàndia, Xina, Moçambic, Canadà, Austràlia, EEUU, Finlàndia i Brasil.
Per desgracia la importància d’aquest mineral a provocat molts conflictes entre països per la seva exportació. S’hauria de buscar un substitut per aquest mineral ja que l’estan sobreexplotan i provocan conflictes entre països.
Roger Vergès Sala
martes, 2 de junio de 2009
El CO2. (efecte hivernacle)
El diòxid de carboni (també anomenat biòxid de carboni o anhídrid carbònic), és un gas incolor, inodor, i insípid. La seva composició química és CO2. No és tòxic però la seva acumulació pot produir la mort per ofegament, car és un gas més pesant que l'aire, i s'acumula fàcilment en els llocs més baixos. El diòxid de carboni està compost per un àtom central de carboni unit amb dos dobles enllaços a dos àtoms d'oxigen, els tres alineats en línia recta;
O=C=O
És un dels productes finals de la combustió dels combustibles orgànics, i de la respiració dels animals, i alguns vegetals, com en els fongs. Els vegetals que tenen clorofil·la el redueixen, per l'acció combinada d'aquesta substància i la llum, i produeixen oxigen, i carboni que s'incorpora als organismes vegetals.
En processos de combustió, amb poc oxigen, també es genera monòxid de carboni (CO).
El diòxid de carboni és un dels gasos que ajuda a regular la temperatura de la terra gràcies a l'anomenat efecte hivernacle. L'augment actual de la concentració d'aquest gas a l'atmosfera, està creant l'escalfament global del planeta. S'han establert normatives internacionals, com el Protocol de Kyoto, per a intentar reduir aquest augment, però són seguides per molt pocs països. És considerat el segon gas hivernacle més important, després del vapor d'aigua.
El diòxid de carboni és un gas incolor que inhalat a altes concentracions , produeix un gust àcid a la boca i una sensació picant al nas i la gola. Aquests efectes són produïts pel gas que es dissol en les membranes mucoses i a la saliva, formant una solució dèbil d'àcid carbònic. Es pot adonar d'aquesta sensació si intenta ofegar un rot després de beure una beguda carbonatada.
La seva densitat a 25 °C és de 1.98 kg/m³, al voltant d' 1,65 vegades la de l'aire, la qual cosa fa que aquest gas tingui tendència a acumular-se en les parts fondes. La molècula de diòxid de carboni (O=C=O) conté dos enllaços dobles i té una forma lineal. No té cap dipol elèctric. Com que ja està completament oxidat, no és gaire reactiu i, en particular, no és inflamable.
El diòxid de carboni en estat líquid i sòlid s'empra com a refrigerant, especialment en el sector alimentari, durant el transport i emmagatzematge de gelats i altres aliments congelats. El diòxid de carboni sòlid s'anomena "gel sec" i s'utilitza especialment per a remeses petites on un equip de refrigeració no serià pràctic.
El diòxid de carboni s'utilitza també per produir refrescs carbonatats i sifó. El caramel anomenat Peta Zetas es pressuritza amb gas de diòxid de carboni a aproximadament 40 atm. Quan posem el caramel a la boca, es dissol (just com qualsevol altre caramel dur) i allibera les bombolles de gas amb un "pop" audible. Tradicionalment, la gasificació de la cervesa i el Cava es produeix durant fermentació natural, però alguns fabricants carbonaten aquestes begudes artificialment, però el producte és d'inferior qualitat.
O=C=O
És un dels productes finals de la combustió dels combustibles orgànics, i de la respiració dels animals, i alguns vegetals, com en els fongs. Els vegetals que tenen clorofil·la el redueixen, per l'acció combinada d'aquesta substància i la llum, i produeixen oxigen, i carboni que s'incorpora als organismes vegetals.
En processos de combustió, amb poc oxigen, també es genera monòxid de carboni (CO).
El diòxid de carboni és un dels gasos que ajuda a regular la temperatura de la terra gràcies a l'anomenat efecte hivernacle. L'augment actual de la concentració d'aquest gas a l'atmosfera, està creant l'escalfament global del planeta. S'han establert normatives internacionals, com el Protocol de Kyoto, per a intentar reduir aquest augment, però són seguides per molt pocs països. És considerat el segon gas hivernacle més important, després del vapor d'aigua.
El diòxid de carboni és un gas incolor que inhalat a altes concentracions , produeix un gust àcid a la boca i una sensació picant al nas i la gola. Aquests efectes són produïts pel gas que es dissol en les membranes mucoses i a la saliva, formant una solució dèbil d'àcid carbònic. Es pot adonar d'aquesta sensació si intenta ofegar un rot després de beure una beguda carbonatada.
La seva densitat a 25 °C és de 1.98 kg/m³, al voltant d' 1,65 vegades la de l'aire, la qual cosa fa que aquest gas tingui tendència a acumular-se en les parts fondes. La molècula de diòxid de carboni (O=C=O) conté dos enllaços dobles i té una forma lineal. No té cap dipol elèctric. Com que ja està completament oxidat, no és gaire reactiu i, en particular, no és inflamable.
El diòxid de carboni en estat líquid i sòlid s'empra com a refrigerant, especialment en el sector alimentari, durant el transport i emmagatzematge de gelats i altres aliments congelats. El diòxid de carboni sòlid s'anomena "gel sec" i s'utilitza especialment per a remeses petites on un equip de refrigeració no serià pràctic.
El diòxid de carboni s'utilitza també per produir refrescs carbonatats i sifó. El caramel anomenat Peta Zetas es pressuritza amb gas de diòxid de carboni a aproximadament 40 atm. Quan posem el caramel a la boca, es dissol (just com qualsevol altre caramel dur) i allibera les bombolles de gas amb un "pop" audible. Tradicionalment, la gasificació de la cervesa i el Cava es produeix durant fermentació natural, però alguns fabricants carbonaten aquestes begudes artificialment, però el producte és d'inferior qualitat.
Nanotecnologia
La nanotecnologia és un camp de les ciències aplicades dedicat al control i manipulació de la matèria a una escala menor que un micròmetre, és a dir, a nivell d'àtoms i molècules. El més habitual és que tal manipulació es produeixi en un rang d'entre un i cent nanòmetres. Per fer-se una idea de la mida tan petita que pot ser un nanobot (un robot de proporcions microscòpiques fet amb nanotecnologia), més o menys, un de 50 nm té la mida de 5 capes de molècules o àtoms (depenent del que estigui fet el nanobot).
Tot comença quan Richard Feynman (1918-1988), de la Universitat Tecnològica de California, va guanyar el Premi Nobel de Física el 29 de desembre del 1959 i donà una conferència que va significar el principi de la nanociència.
Des de llavors, els científics interessats en el tema no han deixat d'investigar fins a obtenir uns resultats que han involucrat a una gran varietat de ciències, com la química (molecular i computacional), la bioquímica, la biologia molecular, la física, l’electrònica, la informàtica, la medicina, la robòtica, etc.
Les presents aplicacions de la nanotecnologia són: explorar volcans, agafar informació de les missions espacials extraterrestre, simular la vida i el comportament d’insectes i altres animals, portar a terme operacions elementals en ambients perillosos (radioactius, submarins, corrosius, etc), vigilar i activar alarmes en zones de seguretat, torneigs de sumo, catalitzadors, dessalinització de l'aigua, etc.
I com a futures aplicacions: nous sensors per a la medicina, per al control mediambiental , i per a fabricació de productes químics i farmacèutics, materials més lleugers per a les indústries d'aeronàutica i automòbil, tecnologies visuals que permet millors pantalles (més lleugeres i més flexibles), aparells tan comuns com impressores, reproductors de CDs, airbags, etc.
Tot comença quan Richard Feynman (1918-1988), de la Universitat Tecnològica de California, va guanyar el Premi Nobel de Física el 29 de desembre del 1959 i donà una conferència que va significar el principi de la nanociència.
Des de llavors, els científics interessats en el tema no han deixat d'investigar fins a obtenir uns resultats que han involucrat a una gran varietat de ciències, com la química (molecular i computacional), la bioquímica, la biologia molecular, la física, l’electrònica, la informàtica, la medicina, la robòtica, etc.
Les presents aplicacions de la nanotecnologia són: explorar volcans, agafar informació de les missions espacials extraterrestre, simular la vida i el comportament d’insectes i altres animals, portar a terme operacions elementals en ambients perillosos (radioactius, submarins, corrosius, etc), vigilar i activar alarmes en zones de seguretat, torneigs de sumo, catalitzadors, dessalinització de l'aigua, etc.
I com a futures aplicacions: nous sensors per a la medicina, per al control mediambiental , i per a fabricació de productes químics i farmacèutics, materials més lleugers per a les indústries d'aeronàutica i automòbil, tecnologies visuals que permet millors pantalles (més lleugeres i més flexibles), aparells tan comuns com impressores, reproductors de CDs, airbags, etc.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)